LEOPOLDO POMÉS

“Després de tot”

PUNT DE PARTIDA

Ple d’inquietuds i estimulat pel seu contacte amb els artistes de Dau al Set i altres intel·lectuals, l’any 1955, Leopoldo Pomés va exposar la seva primera obra fotogràfica a les Galerías Layetanas. Aplaudides per uns i criticades per d’altres, aquestes fotografies que Alexandre Cirici Pellicer va anomenar “melanografies” van causar un notable impacte en els ambients de la fotografia de l’època.

Animat per aquest reconeixement com a artista, Pomés continuà la recerca dels misteris de la fotografia i, progressivament, la seva obra va anar destil·lant certes tendències quasi obsessives que el van acompanyar tota la vida.

SENSE OMBRES

El descobriment de la llum sense ombres

Cap als anys 1956-1957, començà a sentir-se fascinat per les imatges nues d’ombres.

De la tònica fosca de les seves fotografies anteriors va passar a indagar els secrets de la llum blanca que no projecta ombres.

Quan el dia es desvetllava amb el cel totalment cobert de núvols blancs, el jove Pomés es precipitava al carrer o a la natura per contemplar meravellat com tot –persones, objectes, edificis, arbres, paisatges sencers– es trobava desposseït d’ombres. Era llavors que disparava la seva càmera en una mena de frenesia, com si temés que d’un moment a l’altre pogués sortir el sol i desfer aquell encanteri.

Va provar de reproduir al seu estudi aquell estat lumínic màgic, però cap focus, cap recurs fotogràfic de l’època l’ajudava a aconseguir-ho. Llavors va encarregar a un fuster i un electricista que li construïssin uns panells de grans proporcions plens de tubs fluorescents, l’un al costat de l’altre. Els va fer penjar del sostre de manera que, mitjançant un enginyós sistema de corrioles, els pogués moure segons les seves necessitats. Hi va haver qui, en veure aquell artefacte, va riure dissimuladament. Ell només va somriure satisfet. Havia aconseguit la manera de fer desaparèixer les ombres. Va poder captar l’essència més pura i gairebé irreal de persones i objectes, tal com ell els volia veure. Això va passar l’any 1960.

Buscant la perfecció en la llum sense ombres, també va aplicar aquesta tècnica a la publicitat. Volia obtenir de les imatges no només una puresa formal, sinó també una sensació etèria, una il·lusió d’evasió del món real, aleshores tan gris i confús.

FORMES I ESPAIS

Encara que al principi potser no n’era conscient, la seva mirada fotogràfica sempre va anar acompanyada d’una tendència gràfica i d’un gust per les formes i els espais. Els seus ulls els buscaven amb avidesa, tingués el que tingués al seu davant, i els ordenava al seu aire com un grafista compon els elements gràfics dins d’un espai determinat.

FINESTRES I FORATS NEGRES

Pomés sentia una atracció irresistible per les finestres i els forats negres.
“Què hi deu haver al darrere?”, es demanava amb un neguit constant.
Tenia raó. Les fotografies enigmàtiques ofereixen un camp d’imaginació infinit.
Una vegada més, Pomés perseguia captar el misteri.
I una vegada i una altra repetia: “Una fotografia és bona quan la seva contemplació no s’atura en allò que és visible.”

DONES

Pomés sentia per les dones una veneració especial. Les hi reconeixia un poder particular. Les admirava. I a través de les fotografies sempre tractà d’esbrinar i de reflectir l’essència del que les feia diferents dels homes.

Des d’un bon començament, fotografiar dones va ser un dels leitmotivs principals del seu recorregut.

Quan amb la càmera abordava un físic que li semblava meravellós, tampoc no deixava mai de banda el que, a més de la bellesa, aquest pogués expressar anímicament.

A l’època que li va tocar viure, Pomés va tenir l’oportunitat de presenciar i seguir de prop l’evolució de la dona. Ja de molt jove, als anys apagats –dècades dels quaranta i cinquanta–, fou molt conscient de la relegació que patien les dones. Llavors se sentia atret per aquelles que miraven d’escapar amb dificultats de les convencions socials establertes; dones valentes a les quals sempre va fer costat.

Una feblesa: les sabates

Des de nen i durant tota la seva vida, Pomés se sentí irremissiblement atret per les sabates de talons alts, aquesta mena de pedestal que confereix un poder estrany i subliminal.

Com a objecte, Leopoldo Pomés els atorgava un valor “arquitectònic” que feia que, en el seu estudi, sempre n’hi tingués quatre o cinc parells d’exposades al costat de llibres, pintures i fotos per no deixar de meravellar-se en la contemplació d’aquestes escultures subtils i malèvoles. No s’oblidava mai de substituir-les de tant en tant per d’altres de la seva considerable col·lecció.

PAISATGES

Moltes de les seves fotografies de paisatges no eren buscades; les trobava. Ell deia que “se li tiraven a sobre” i havia de disparar la càmera.

Gairebé mai no les cercava. Només quan el captivava un ambient natural per la llum o per l’emoció intangible que emanava, premia el disparador com si volgués apropiar-se del misteri del moment. De fet, retratava atmosferes.

Encara adolescent, Pomés va aprendre del seu pare a mirar les persones.

Acostumaven a seure en qualsevol terrassa de bar d’un carrer concorregut per contemplar durant llargues estones la gent que passava pel seu davant. El pare l’ensenyà a fixar-se en les expressions dels vianants, en el seu tarannà i en la seva manera d’anar vestits.

Consideraven que cap altre espectacle es podia comparar al fet d’observar i endevinar les vides d’aquelles persones anònimes que potser no tornarien a veure mai més.

Esdevingut fotògraf, aquest exercici d’observació va ser l’origen del seu infinit interès i empatia per l’ésser humà. Perseguia explorar-lo i retenir-ne l’essència o l’estat d’ànim, fos tendresa, duresa, alegria, vanitat, angoixa o qualsevol altre sentiment reflectit en l’actitud de cadascú.

Potser per aquesta raó, de jove, semblava no concebre un paisatge sense elements humans. I des d’aquesta perspectiva va fotografiar els paisatges urbans de la Barcelona de 1957 que li va encarregar una coneguda editorial (Seix Barral). Malauradament, el seu treball va ser rebutjat per no mostrar parcs, jardins i monuments notables de la ciutat. Les fotografies dormiren en un calaix fins que, l’any 2012, van ser exposades a la Fundació Foto Colectania i publicades en el llibre Barcelona 1957.

Va ser en la maduresa quan Leopoldo Pomés va sentir-se al·ludit pel paisatge en si mateix. Creixia en ell la tendència a la llum greu, crepuscular, però vibrant en el seu moment efímer.

Els crepuscles el colpien quasi amb angoixa per la seva indiferència envers l’existència humana. I per l’anunci diari d’un final.